diumenge, 28 d’agost de 2011

L'Aeronau Fantasma.


"La demència és quelcom de rar en els individus,-
però en els grups, els partits, els pobles,
les èpoques constitueix la regla."
(Friedrich Nietzsche, Més Enllà del Bé i del Mal).



       Benvinguts a la pàgina de ROBUR.
      Seran moltes les preguntes que us estareu fent. Per què ROBUR? Per què L'Aeronau Fantasma? Qui carall és eixe Robur? Que de cas viu en alguna cosa semblant a una Aeronau? I a més a més Fantasma? Però què cosa és eixa Aeronau? I el Bloc. A què va a dedicar-lo? Que hi veurem? Que diantre es tot açò?, de què està parlant-nos? Si sou capaços de fer-vos preguntes com aquestes, és que per, exemple, no us haveu llegir a Juli Verne. "Robur el Conqueridor" i "Amo del Món", por exemple. En aquestes dues novel·les apareix un personatge, que és realment el centre de totes dues. Li diuen Robur, naturalment, i jo he agafat aquest nom com a pseudònim. a la primera crea una aeronau, l'Albatros, que és el prototipus, almenys sobre el paper - no oblideu que tot és fantasia, o Ciència Ficció del segle XIX - dels actuals helicòpters. I respecte a la resta, a allò que es refereix a les dues novel·les, i a l'Albatros, no diré res més, car teniu ací un tema d'investigació. 
     Respecte a altres qüestions, a la meva Aeronau Fantasma, per exemple, o a allò que pretenc amb la meva web, doneu-li temps al temps. Ja veureu moltes coses.
       O no...

Robur, Amo Del Món.

Una Xicoteta Presentació.

       Ací, en aquest Blog, em presento com a Robur, nom el qual correspon a un personatge de Jules Verne (vegeu les obres homònimes Robur el Conqueridor i també Amo del Món) i és obvi que no es tracta del meu nom veritable - com dirien els personatges de Úrsula K. LeGuin dels Llibres de Terramar -. El meu nom vertader no importa ara. Sóc el que podríem definir com a un escriptor no professional, car escric per a mi mateix, sense pensar (encara) en publicar. No obstant això si algun Editor despistat llegeix les meves narracions i pensa que puc donar més de mi i així passar-me les seves suggerències per tal de millorar els meus productes, pot posar-se en comunicació amb mi mitjançant el meu Blog i fins i tot podríem passar a parlar de negocis. ¿Sabeu com funciona aquest Blog? Està dividit en tres pàgines. Aquesta és la Primera Plana, la Presentació. També hi ha una pàgina per a les meves fotografies - ja que m'agrada i també practique la fotografia - amb el nom de Quadres Per A Una Exposició (com la composició de Modest Mussorsky) i una tercera per a la narrativa, a la qual pàgina l'he intitulada Ciència Ficció Onírica. A la dreta del Blog hi ha unes pestanyes; ja sabeu la cosa: feu clic en qualsevulla de les tres i allà aneu. 
       Doncs bé: m'agradaria que gaudireu de la vista de les meves fotos i llegint les meves intranscendents - o no - narracions.

El Califa Vathek.

     


I la Nau Va...


<<El savi com astrònom.- Mentre continues sentint
 les estrelles com un "per-damunt-de-tu" 
segueix mancant-te l'esguard de l'home de coneixement.>>
(Friedrich Nietzche). 

Al Parc.


Ens separàrem al preludi de l’amor...
Al meu cor resplendia encara clara la teva paraula,
Y callats anàrem extingint-nos al vòrtex urbà,
Sota el cel de la vesprada del tèrbol setembre
Amb un sanglotant acord.
Així a la breu obertura de l’amor
Ens esfumàrem d’aquesta terra
A través de paradisos fins les portes del cel
I no foren necessaris els juraments d’etern amor
Ni els besos dels blaus i màgic crim.
(Else Lasker-Schüller) 

Solitud.



DOLOR DEL MÓN
Jo, l’ardent vent del desert,
Em refredo i prenc forma.

On està el sol que pot desfer-me,
O el raig que pot anorrear-me.

El meu ara, un petri cap d’esfinx,
Enutjat amb tots els cels. 



EL MEU XIQUET
El meu xiquet crida enmig de la nit
I ha despertat tant ardent del somni.

Li donaria tan gustosa el Maig de la meva sang
Trencaria el meu trèmul cor en dos.

La mort en pell de hiena camina amb cautela
Per la franja de cel amb nitidesa de lluna.

Però la terra en casta floració
Canta primavera en el giratori brunzit del món.

I molt dolçament besa el vent de Maig
Amb olorós missatger de Déu al meu xiquet.



Solitud.
 
El meu piano blau

Tinc a casa un piano blau
Encara que no cap nota.

Està a l'ombra de la porta del soterrani
Des que el món es enrudí.

Toquen quatre mans d'estel
-La dona-lluna va cantar a la barca-,
Ara ballen les rates en el tecleig.

Rompuda està la tapa del piano ...
Ploro a la morta blava.

Ah, estimats àngels, Obriu-me
-Vaig menjar del pa amarg-
A mi amb vida la porta del cel-
Fins i tot contra el prohibit.


 
Solitud.

Parla el solitari.
¿Tenir jo pensaments?
Bé!  Ja sé que per senyor em volen.
Però fer-se un mateix pensaments?
¡Que gustós oblidés jo tal art!
A aquell que es fabrica pensaments
Els seus mateixos pensaments el dominen;
I no vull servir ara ni mai.
Abstract Art.




CANSAT DEL AMARG REPÒS ...

Cansat de l'amarg repòs on ofèn
la meva mandra una glòria per la qual vaig fugir antany
de la infància adorable dels boscos de roses
sota blau natural, cansat set vegades
de l'exigent pacte d’excavar per vetllada
nova fossa a la terra frígida i avariciosa
del meu propi cervell,
de l'esterilitat cruel enterramorts.
- ¿Què dir-li a aquesta Aurora, oh Somnis, visitat
per les roses, amb por de les lívides, quan
ajunti l'extensa ossera els vacus forats?
Renunciar vull a l'Art voraç d'un cruel país
i somrient per als caducs retrets
que em fan els meus amics, el passat i el geni,
i la meva llum que coneix la meva agonia,
imitar el subtil xinès d’agut i límpid
cor l’albí èxtasi del qual està en pintar la fi,
sobre tasses de neu d'una extasiada lluna,
d'una flor peregrina que perfuma la seva vida
transparent, la flor que va sentir de menut
a la blava filigrana de l'ànima empeltant-se-li.
Per la mort com sol somni del savi,
serè, triaré un juvenil paisatge
que he de pintar encara, distret, en les tasses.
Un pàl·lid i delicat traç de blau seria
un llac, entre el cel de nua porcellana,
nítida mitja lluna perduda en blanc núvol
banya llur quieta banya en les glaçades aigües
no lluny de tres joncs, pestanyes de maragda.

[Stephan Mallarmé].

Univers Exterior.
Le Bateau Ivre.

Segons anava baixant per Rius impassibles,/em vaig sentir abandonat pels homes que arrosseguen:/Pells Rojas cridaners els havien fletxat,/després de clavar-los nus a pals de colors.

Anava, sense preocupar-me de càrrega i d'equipatge,/amb el meu blat de Flandes i el meu cotó anglès./Quan en morir els meus guies, es va acabar l'enrenou:/els Rius m'han portat, lliure, on volia.

En el vaivé sorollós de la marea irada,/l'hivern passat, sord, com els nens,/vaig córrer. I les Penínsules, a l’amollar les seves amarres,/no van conèixer mai xafarranxo major.


La galerna beneí el meu despertar marí,/més lleuger que un suro per les onades vaig ballar/- Onades que, eternes, rolen els cossos de les seves víctimes -/deu nits, oblidant el far i el seu ull estúpid.


Aigua verd més dolça que les pomes àcides/a la boca d'un nen el meu casc ha penetrat,/i rodals blaus de vi i vomitades/em va rentar, trastocant l'àncora i el timó.



Des de llavors em banyo immers en el Poema/del Mar, infusió d'astres i via lactescent,/xuclant el verd cel, per on flota de vegades,/derelicte embadalit i pàl·lid, un mort pensatiu.



I on, de sobte, en tenyir els blaus,/ritmes, deliris lents, sota el fulgor del dia,/més fortes que l'alcohol, més amplis que les lires,/fermenten els rubors amargs de l'amor.


Sé de cels que esclaten en llamps, sé de trombes,/ressaques i corrents; sé de nits ... de l'Alba/exaltada com un esbart de coloms./I, de vegades, jo sí he vist el que algú va creure veure! .


He vist el sol ponent, negre d'horrors místics,/il·luminant amb lents coàguls violetes,/que recorden actors de drames molt antics,/les ones que, al lluny, desenvolupen els seus batecs.


Vaig somiar la nit verda de neus enlluernades,/petó que s’eleva, lent, als ulls de la mar,/el circular de sabes inaudites, i blau/i glauc, el despertar de fòsfors canors.


Seguí durant mesos, semblant al ramat/histèric, l'onada que assalta el faralló,/sense pensar que la llum del peu de les Maries/pugui embridar el morro d'asmàtics Oceans.


He xocat, creieu-me, amb Florides de faula,/on ulls de pantera amb pell d'home desposen/les flors! I arcs de Sant Martí, estesos com regnes/per a glaucs ramats, sota el confí marí!


He vist fermentar marjals imponents,/nanses on es podreix, en joncs, Leviatan!/¡Corrosions de les ones, enmig de bonances,/horitzons que s'enfonsen, com les cataractes.


¡Gels, sols de plata, aigües de nacre, cels/de brasa! Hòrrids derelictes engolfats en avencs,/on enormes serps cruspides per les xinxes/cauen, des dels arbres arquejats de negre aroma!


Voldria haver mostrat als nens daurades/d'aigua blava, aquests peixos d'or, peixos que canten./Escumes com flors van bressolar les meves derives/i vents inefables m’alaren, en passar.


De vegades, màrtir las de pols i de zones,/el mar, el sanglot del qual suavitzava el vaivé,/m'oferia les seves flors d'ombria, grogues boques,/i jeia, de genolls, igual que una dona.


Illa que balanceja a la seva riba crits/i cagades d'ocells cridaners d'ulls rossos/vogava, mentre per les meves fràgils amarres/baixaven, regolfant, ofegats a dormir.


I jo, vaixell perdut sota cabells de paraules,/llançat per la tromba a l'èter sense ocells,/jo, a qui els guardacostes o les naus de l’Hansa/no li haguessin salvat el casc ebri d'aigua,


lliure, fumejant, ferit per boires violetes,/jo, que foradava el cel vermellós, com un mur/del qual brollen - gelea exquisida que agrada/al gran poeta - líquens de sol, mocs d'atzur,


que corria estampat de lúnules elèctriques,/taula boja escortada per hipocamps negres,/quan juliol ensorra a ardents embuts,/a grans fuetades, cels ultramarins,


que tremolava, en sentir, gemegant en llunyania,/bramar els Behemots i, els densos Maelstroms,/etern teixidor d’inquietuds blaves,/

jo, enyorava l'Europa de les velles muralles.


He vist arxipèlags siderals, amb illes/el cel del qual en deliri s'obre per al que voga:/Són les nits sense fons, on exiliat dorms,/milió d'aus d'or, oh futur Vigor!? .


¡En fi, molt he plorat! L'Alba és llastimosa./Tota lluna és atroç i tot sol amarg:/aspre, l'amor em va inflar de calmes èbries./¡Que la meva quilla rebenti! Que em perdi al mar!/


Si desitjo alguna aigua d'Europa, està a la bassa/negra i freda, en la qual en tardes perfumades,/un nen, arraulit en les seves tristeses, deixa anar/un vaixell lleu qual papallona de maig.


Ja no puc, ¡onada!, immers en les teves mandres,/usurpar-li el seu deixant al vaixell cotoner,/ni traspassar la glòria de banderes i flàmules/ni nedar, davant l'ull horrible del pontó.

[Arthur Rimbaud] 


      

2 comentaris:

  1. Robu el conqueridor de Julio Verne.

    Com collons vols tindre seguidors, si no as abilitat el gaget de "seguir este blog" ?

    ResponElimina
  2. Robur, fixat una mica amb con fas les entrades, perque cadascuna deu tindre el sue lloc on poder fer els comentaris i possat en cotacte amb mi tinc la sol.lucio per al copyriht.

    ResponElimina