Ciència-Ficció Onírica.



Espill 

(Un Esborrany un poc diferent)










 

Al Servei De L'Usuari

(Nova Presentació)










 

    Aquesta Narració ja apareix en un altre dels Meus Blogs. Però tan li fa. Aquest, en una nova presentació.
    Gaudiu de la meva literatura un tant estranya. Per lo surreal...

 


 

 El Reflex









  L'Ombra







 

 TAQUIONS.

















Taquions.


Ciutat i Somnis.


A Mart.
    Estem al Planeta Mart. Hi som mon pare i ma mare, la meva germana Alícia i jo, els oncles Innocència Virginal i Atzarós Aleví, i tres dels meus cosins, fills d'aquests darrers. Ja sabeu quines son les condicions físiques, morfològiques i mediambientals que imperen al Planeta Roig, i nosaltres hi som com si fóssim a la mateixa Terra. Estem a l'aire lliure, i darrere nostre s'aixeca la casa en la qual vivim tots plegats. Ja sabeu que som a l'any 6.015, i que la colonització marciana fa setze anys que va operant a marxes forçades, i eixa casa és la que ens ha tocat al sorteig que es feu, com en una tómbola, quan presentàrem la instància per a opositar a colons i l'aprovàrem.
    Estem de xarreta. Ma mare és la que va enraonant al voltant d'una qüestió singular: «No sé si podrem adaptar-nos ací a Mart» va dient la dona «ja que aquest planeta no posseeix una Lluna com la que tenim a La Terra. El nostre Satèl·lit és gran en relació a la mida (volum, massa, densitat) del Planeta. I el Satèl·lit exerceix una força d'atracció cap amunt – i que és, com ja sabeu tots, car aquests conceptes són d'allò més bàsics, el responsable de les Marees – que afecta a tot quant es mou damunt i davall del Planeta. Incloent-nos a nosaltres, els Humans. Segons estudis científics molt seriosos La Lluna ens afecta molt directament amb la seva Força de Gravetat. Sembla que fins i tot el nostre caràcter o la nostra psique – a nivell individual – es pot veure afectada per la gravitació lunar. Mart no té, repeteixo, una lluna com la nostra, de gran. Només posseeix dos insignificants satèl·lits, Fobos i Deimos, que a males penes li fan cosconelles al Planeta Roig. Així que, ja dic, no sé si podrem adaptar-nos a Mart...» Jo estic oint ma mare, i em trobe d'allò més esbalaït. ¿Com és possible, pense, que una persona que no posseeix cap mena de formació científica, en hagi fet una reflexió tant profunda com la que acaba de lliurar-nos ma mare? És increïble.
Poc més recorde d'eixe dia. Les reflexions de ma mare m'ha portat de cap i volta durant la resta de la jornada, i jo he estat ben emparrat durant tot el temps. El que si recorde és que poc després de que ma mare ens fes aquesta reflexió agafàrem tots el tren (un tren dels antics, dels que encara funcionen a base de llenya, o de carbó, i aigua bullent; els seients són de fusta ben dura i son ben incòmodes, semblen més bé els bancs que podem trobar als parcs i a les grans avingudesde la Ciutat; tot està desfasat, en aquest ferrocarril, no hi ha aire condicionat, ni lavabo on podem fer les nostres necessitats; un tren deficient que dona autèntica pena) i ens n'anàrem d'excursió a la Regió de Cidònia, entre les planes de Acidàlia Planícia i Aràbia Terra – nosaltres malvivim en Utopia Planura – per tal de veure la tant cacarejada Cara de Mart – que, en realitat, no és tal cosa; recordeu-me que algun dia us parle més profunda i profusament d'aquest tema –. La sortida sembla que fou meravellosament bé i que tots se'ns ho passàrem divinament.
    Com ben bé podeu comprovar, açò fou un bell Somni de Revelació, com jo els anomene, o un estupend Somni de Ciència Ficció. Com també els defineixo. 

Ciutat en Somnis.

El Ser Invisible.

Interior. Es tracta d'una Llibreria (o d'una Biblioteca) de bones proporcions. Els vastíssims tàbics resulten invisibles, car uns prestatges colossals ben prenyats de llibres de tota mena, mida, grossor i color, les cobreixen totalment des del sòl al sostre i d'angle per angle. Al fons hi son una renglera de taules oficinesques que es veuen en perspectiva, i cadascuna té a sobre un Ordinador i diversos estris d'Oficina i de Biblioteca. La mateixa perspectiva està distorsionada; qui s'hagi fixat en els decorats de les pel·lícules alemanyes expressionistes mudes (i no tan mudes) d'entreguerres o el que s'hagi dedicat a recórrer i a analitzar els monuments anomenats Falles Valencianes al període de la setmana fallera entendrà el que estic dient. La llum blanca o lletosa dels fluorescents il·lumina cada racó i cada porció de l'establiment fins el punt de què es poden distingir d'una manera diàfana cada detall, per petit que sigui. Tot posseeix un caire de cartró pedra. Es nota que tot el decorat i tota la decoració és de cartró pedra amb una coloratura i uns matisos mates però vius. El roig, el verd, el groc,  el blau i el gris abunden, i són colors vivíssims en estat pur que ofenen el sentit de la vista. Dos personatges conversen vivament: RÒBUR, intel·lectual i autodidacta empedreït, i YOHANAN, una d'eixes ànimes senzilles que mai no es plantegen ni es replantegen les coses. Però el col·loqui és més bé un monòleg de Ròbur; Yohanan tan sols punteja el discurs de Ròbur d'ací enllà.        
RÒBUR: Sabies que el meu amic Vàthek i jo hem creat una mena de pintura invisible?
YOHANAN: No, no en tenia, d'idea... Jo... Jo no sóc que diguem massa intel·ligent, i no sé res d'aquestes coses..., jo...
RÒBUR: Oh, tranquil. Però tu  que ets intel·ligent,  que saps coses, més del que et penses. Ets intel·ligent a la teva forma i manera, i respecte a la teva cultura pròpia, tu en tens una de molt personal, que has anat formant i transformant d'una manera, diem-ne, oral, congriant els detalls que has anat arreplegant d'oïdes, de les coses que anaves escoltant ençà i enllà... Tu ets cec, o semicec, però no ximple, car conserves la suficient visió com per a poder llegir lleugerament. I comprendre les coses, és clar.   
YOHANAN: Gràcies per la teva confiança...
RÒBUR: Bo, doncs Vàthek i jo hem inventat una pintura invisible. Per a que puguis entendre el que t'he d'explicar tindré que alliçonar-te en què consisteix la teoria dels colors. La llum és un fenomen electromagnètic. La llum blanca, eixa llum tan prístina i cristal·lina, diàfana i lúcida, nítida i pura que veiem, es pot descompondre en els set colors que tots coneixem. Ara bé: què cosa s'esdevé? Per què veiem un objecte en concret del color amb què el veiem? Torne a recalcar: la llum blanca és blanca perquè es la suma dels set colors visibles. I he dit visibles perquè per a sota del roig i per a sobre del violeta hi existeix tota una gamma de tonalitats i matisos que l'ull humà no pot percebre per la senzilla raó de que no hi està adaptat; aquests no ens interessen perquè no ens són visibles. Repetisc: la llum és blanca perquè és el conjunt dels set colors visibles, cadascun d'ells vibrant amb una sintonia pròpia. Ara bé: quan la llum incideix en tots i en cadascun dels objectes que són continguts a l'Univers es produeix un doble fenomen de reflexió i absorció. Cada objecte reflexa un o més colors i absorbeix la resta, que és el color que veiem. Per exemple: aquesta cadira la veiem violeta perquè reflexa el color violeta i absorbeix els sis restants; aquesta taronja la veiem color taronja perquè reflexa el roig i el groc – i el color taronja és el resultat de la barreja de groc i roig – i absorbeix els cinc restants. Veiem la tomaca roja perquè reflexa el roig i es queda amb els altres sis. La llima? Reflexa el groc. I així és en tot. Has entés tot el que t'acabe de referir, Yohanan?            
YOHANAN: A la perfecció. M'ha quedat clar i net com l'aigua pura i diàfana.
RÒBUR: Ara bé: per quina raó percebi'm el carbó negre com el betum? O el mateix betum? Dons per la senzilla raó de que tant el betum com el carbó – per ficar dos exemples – absorbeixen tots els colors i no en reflecteixen cap ni un. I veiem un llençol o una paret blancs justament pel fenomen contrari: reflecteixen tots els colors i no n'absorbeixen cap... d'ahí que es diga el famós proverbi contraris com el blanc i el negre. Queda clar tot això?
YOHANAN: Claríssim, Ròbur, claríssim.
 RÒBUR: Ara considera una cosa: ¿què passaria si hi hagués alguna cosa, sigui la que sigui, algun objecte, alguna substància, quelcom, que no absorbira ni reflectís la llum?   
YOHANAN: ... ... ...
RÒBUR: El resultat seria l' invisibilitat, car eixe objecte, en no reflectir cap color ni absorbir-ne ningun, no hi hauria res a veure! Has captat el moll de la qüestió?
YOHANAN: Ja t'he dit que no sóc gens intel·ligent, però l'explicació que m'has amollat l'he entesa tota.
RÒBUR: Doncs ja tens la base científica per a entendre el que hem fet el meu amic Vàthek i jo.
YOHANAN: Com, de quina manera se us ocorregué l'idea de la pintura invisible? La necessitat és la mare de la inventiva. Mentre tingues coberta tota necessitat, i cap problema torturi la teva ment, no hi ha la urgència d'enginyar-se res. Però quan la fam prem l'estómac, i/o tens un assumpte greu a la ment, l'enginy comença per fer rutllar cervell i cos...     
 RÒBUR: Eixa ha segut una reflexió d'un autèntic geni, Yohanan... Ja sabia jo en qui me les jugava... bé, doncs en aquest cas no es tractà de cap necessitat ni de cap problema, ni d'una urgència esgarrifosa. Tan sols es tractà d'un autèntic exercici intel·lectual. Sense cap mena d'importància, en principi. Veuràs: Vàthek i jo dialoguem sobre tota classe de temes. Els nostres predilectes són la Ciència, la Literatura, la Música, el Cine... Un dia estem parlant de la Física Quàntica, i va reeixir el tema d'aquell fenomen natural anomenat llum. Recorde que jo doní una explicació quàntica dels colors. I Vàthek recordà la teoria clàssica del tema. O ens ficàrem a reflexionar al voltant d'açò i arribàrem a conclusions molt paregudes a les que t'he fet abans. La diferència consisteix que què jo t'he donat una explicació senzilla i reduïda a la mínima expressió per a que em pugues entendre i seguir-me. Així, després d'haver fet una llarga i saberuda disquisició, Vàthek em digué: «Creus tu que tot açò que em estat enraonant té alguna aplicació pràctica?» a la qual cosa li respongué: «En teoria sí. Vull dir que ho hem estat enfocant des d'una perspectiva hipotètica, des de la Ciència Pura, des de les Matemàtiques pures. Per a mi la Física Quàntica s'ha fet massa abstracta perquè s'ha fet massa matemàtica. I si una teoria té que descriure l'Univers i tot el que conté, bé, no sé fins a quin put aquesta Teoria classifica bé tota fenomenologia còsmica...» «Però seria possible crear un objecte, o una cosa, una pintura, una tintura, per exemple, que ni pugui reflectir ni absorbir la llum i tota la gamma de colors?» Em quedí reflexionant cosa d'un minut, i li respongué: «Sí, pense que és totalment possible...» «Doncs consultau aquesta nit amb el coixí, i demà ja em contaràs.» Al sant demà no li pogué dir res de res per la senzilla raó de que l'assumpte no tenia solució de continuïtat. Però varem continuar xerrant al voltant del tema. Al tercer dia – o a la segon nit – la cosa seguia igual, i així durant setze dies consecutius. Continuàvem reflexionant al voltant de la Òptica Quàntica, de l'explicació quàntica de la llum i dels colors i la seva interacció amb la matèria, però jo no veia la forma ni la manera de convertir tota aquesta teoria en una aplicació pràctica. Fins que, a la nit número setze – a contar des de la famosa primera conversa – tingué un somni. Allò que anomene un Somni de Ciència Ficció, i també un Somni de Revelació Científica. Aleshores tot se'm ficà al lloc dins la meva ment. De sobte ja sabia què fer, i com fer-ho: havia adquirit una bona perspectiva de tot l'afer. Quan ens veiérem eixe mateix dia, li expliquí a Vàthek fil per randa el contingut del meu somni. I començàrem a feinejar. En principi necessitàvem material, i en una quantitat respectable. Diners no ens faltaven, així que les matèries primes diguem-ne normals, de les que es poden adquirir en establiments públics i comercials, no representaven cap mena de problema. Respecte de les especials... també necessitàvem un bon equip tècnic per a poder treballar, i això ja era un altre tema. Saps com ho solucionàrem tot? Jo sóc professor en la Universitat Lliure de Bairén, a la Facultat de Física i Química, i Vàthek també ho és, de Professor Universitari; ell està en la Facultat de Farmàcia. Així que demanàrem permís als nostres respectius Rectors per a poder usufructuar els equips i el material de la Universitat. I com els nostres expedients i la nostra carrera són impol·lutes i relluents, se'ns concedí sense vacil·lació tots els permisos haguts i per haver. Ens ficàrem a feinejar sense vacil·lació, i en menys d'una setmana – laboral, exclusivament laboral – ja teníem un resultat factible i palpable. Es tractava d'un bidó de bones proporcions ple d'una matèria pastosa però tanmateix fluida. Es tractava – era evident – d'alguna mena de pintura o de tinte, en el sentit que li donem al concepte pintura: agafes el pinzell de brotxa grossa, el mulles al caldo, i comences a fer-li passades a la paret de marres per a acolorir-la. «I ara què?» sol·licitaria Vàthek. «Tinc una idea: anem a provar si això» i assenyalà el tinte «si açò d'ací funciona realment.» Cercà – i trobí, és clar – dos parells de botes de canya alta, dos parells de calcetins llargs i gruixuts, roba interior enorme, pantalons, jaquetes, camises, camisetes – tot per duplicat – i dos cascs ben grossos que semblaven ésser d'astronauta. «Ajuda'm; anem a la tintoreria» ordenaria amb simplicitat a Vàthek. Ens ficaríem a la feina, i introduirem cada objecte i cada penyora al bidó, submergint cadascun d'ell ben endins del tinte, ben al fons del receptacle. Deixàrem passar una llarga estona – una cosa així com a setze hores – fins que cada objecte i penyora s'amarara bé del tinte. Després, anàrem traient-los un a un i penjant-los d'una corda ben tibada que hauríem preparat especialment per a tots els efectes. Era com si estiguéssim fent la bugada general. Quan la Pintura o Tinte s'assecà a cada objecte es feren invisibles. Sí, així és: la invisibilitat es produí al davant dels nostres ulls incrèduls. Veiérem tot el procés a ulls vista: quant més s'assecaven més no-visibles es tornaven; fins que definitivament  desaparegueren. «I ara hi anem a posar-nos aquestes vestimentes. ¿Qui serà el pioner?» «Jo, en absolut, jo seré el primer» contestà Vàthek. Començaria despullar-se de la seva roba (i quedar-se en boles; si, realment és una visió terrorífica) per ficar-se, primer, els calcetins – que li arribaven per a sobre els genolls – i de seguida els calçotets – que li arribaven per dessota –. Aleshores vingueren els pantalons i les botes de canya alta. «Què et sembla?» demanà. «Curiós, força curiós.» I ho era. Veure'l de cintura per amunt tal qual és, però no observar res de res de cintura per avall. Llavors es ficaria la camiseta, la camisa, la jaqueta – abotonada, és clar – els guants i, finalment, el casc. Havia desaparegut completament, s'havia tornat invisible, però ell hi era, per suposat...                              
YOHANAN: Hi ha una cosa que no comprenc: la vestimenta és no visible, diguem-ne que transparent, però per eixa regla de tres ¿no deuria de veure's el que hi és al seu dessota, o a dintre? ¿Com quan veus el contingut d'una botella a través del vidre?
RÒBUR: Veig que ets una persona que rumia. És una molt bona reflexió, la que m'acabes de fer. I té la seva lògica, si, senyor. Efectivament, així deuria de ser: allò invisible, en aquest cas, és la vestimenta, no el que hi és a dintre. Però el teu argument adolorix d'una contradictio de facto. El vidre no és invisible; és transparent, sense coloratura. La llum el travessa i sofreix una refracció. En el cas de la nostra pintura invisible, del nostre vestit invisible, la llum no el travessa ni sofreix una refracció. Amb senzillesa la llum blanca, en incidir a cada peça del vestit, no absorbeix ningun dels set colors, ni en reflexa cap. És com si la llum blanca, en incidir a cada penyora invisible, es quedara quieta – respecte a la vestimenta – tocant vivament els components del conjunt, i no fes res de res. I així, d'aquesta manera, tot allò que hi és a dintre, es torna tanmateix no visible. És un efecte elemental de la física quotidiana. Repeteixo que tots aquests aclariments que t'he lliurat son d'allò més bàsics. L'explicació quàntica de la teoria de la llum i dels colors et resultaria completament incomprensible. De vegades ho és per a mi... hi ha conceptes que els comprenc d'una manera, diguem-ne, abstracta. Intel·lectual. Però que els supòsits purament pràctics i no teòrics se me'n prenen un camí inexorable.                
YOHANAN: I què cony féreu amb tota eixa pintura, i la vestimenta, invisible? A quina finalitat la dedicàreu? Què pensen els demés Professors Catedràtics al voltant de les vostres investigacions sobre la invisibilitat? Per què mai no s'ha parlat de tot això als diaris i revistes científiques? I per què...?  
RÒBUR: Atura't, para el carro... són massa preguntes en tan poc d'espai. En principi, ningú més sap res de tot això, només que Vàthek i jo. I ara tu, és clar. Per eixa raó no has oït parlar mai sobre la pintura invisible. – Per cert: ¿que fa una persona com tu, que realment no té una cultura literària de cap mena, mentant-me les revistes científiques? –. Hem portat tot l'afer en secret, no volem donar-li publicitat. Almenys de moment. Més avant, si la Humanitat com a espècie biològica està preparada per a assumir el concepte pràctic de la invisibilitat – i no crec que mai ho estigui – aleshores potser ens decidim a fer públiques les nostres investigacions. Mentrestant, el nostre descobriment el deixarem aparcat, no anem a fer un ús ni un abús d'ell. Momentàniament, l'hem deixat estar...
Exterior. Dia. Una ampla i llarguíssima perspectiva de l'Avinguda de La Pau. Ací és on s'ubiquen les Facultats de la Universitat Lliure de Bairén. Predomina, com a l'escena anterior, una perspectiva distorsionada, idèntica a la dels decorats de les pel·lícules expressionistes mudes alemanyes d'entreguerres, però ací tot té eixe caire evidentíssim de ser, amb la seva totalitat, cartró pedra, amb eixa aparença naïf dels colors vius però mates: roig, verd, blau, groc i gris – amb totes les seves gammes –. Una música penta-tonal composada amb les notes do – re – mi – sol – la (a l'estil oriental) semblava surar en tota l'atmosfera, expressant uns sentiments caòtics però molt ben ordenats. Ròbur i Vàthek semblen passejar amb una tranquil·litat un xic neguitosa, vorera amunt vorera abaix, reflexionant vivament al voltant dels fets anteriorment relacionats.
VÀTHEK: I li has fet creure tot això? I damunt s'ho a empassat tal qual? És increïble! 
RÒBUR: No tant. Yohanan és un ànima innocent: un supí ignorant, per a ser més clar. Ni té cultura ni té cap mena de formació escolar. La poca que pugui tindre és tan limitada que no resulta increïble en que se li pugui forçar a empassar-se gairebé qualsevol bajanada. A més a més no em negaràs que la explicació que li vaig encolomar no era lògica. És conseqüent i consistent amb ella mateixa, com tota bona teoria... i la dels colors encara està en període de validesa.  
VÀTHEK: Sí, però la cosa no funciona així. D'aquesta forma i manera no es pot aconseguir la invisibilitat. El fet de que cada objecte en particular absorbeixi cinc, o sis, o els set colors de l'espectre, i en reflecteixi un, o dos, o tots, o cap, que és els que veiem, sí, això està molt bé; però no existeix resabsolutament res, a la natura que no absorbeixi ni reflecteixi part o la totalitat de la llum. Aquesta sempre interacciona amb la matèria...    
RÒBUR: Tot això ja ho sé jo, però ell no...
VÀTHEK: ...així que repassa tota la bibliografia sobre l'Òptica Quàntica i la Teoria de la Relativitat.
[Una Banda de Música composada per disset músics passaren a prop d'ells, passejant/desfilant tocant trompetes, trombons, saxos i rítmica; els instruments eren ben reals, però els músics eren Robots Androides. Tocaven la música excepcionalment bé, per cert. Era una música de bona factura, i molt ben executada.] 
RÒBUR: No em fa falta. Com a Doctor especialitat en Física Quàntica (Cum Lauden, no se t'oblide) em conec fil per randa la pràctica totalitat de La Teoria. I a diari estic posant-me al dia llegint tota novetat i tot article que surt a les revistes especialitzades i als diaris del ram. Ja sé el que vas a dir-me. La Llum (fiat lux!) és altament granulosa. I està composada per partícules ¿virtuals? Que els físics quàntics anomenem fotons. O luxons. L'expressió partícules virtuals mai no m'ha agradat. No hi existeix cap mena de diferència entre una partícula real i una virtual. Fes-me remembrar que t'expliqui algun dia el teorema de la dualitat onda-partícula. [Ací sarcasme evidentíssim i despietat.] Segons Max Plank l'intercanvi d'energia entre la matèria i la llum ocorria sempre en quantitats discretes que el mateix Plank designà com a quants. I eixa paraula proliferaria. No existeix, com tu mateix has afirmat, cap mena de substància que no interaccione amb la llum. O amb l'energia. Però, repeteixo, no em negaràs que l'explicació – purament clàssica – que li he ensinistrat a Yohanan no té la seva lògica, i és consistent amb sí mateixa, i és elegant.     
VÀTHEK: No, és obvi que no t'ho negaré mai. Però per part meva insisteixo que és totalment falsa i equívoca, almenys en el seu desenllaç darrer. ¡Una substància que no absorbisca ni reflecteixi cap gamma d'energia electromagnètica! Això és de retardats mentals!
[Mentrestant, així parlant, ambdós, amb delectació, una mena de processó de Gegants i Cabuts, desfilaria a banda i banda de l'Avinguda de La Pau, també anomenada Avinguda de La Guerra. Ambdues filades deurien de desviar-se un xic a esquerra i dreta quan arribaren a la seva altura, perquè ambdós amics hi eren enmig, sense adonar-se'n de res, per a tornar al final a la formació inicial en quan que els traspassaren.]    
RÒBUR: Per cert, en quina hora estem?
VÀTHEK: Fotre, és l'hora d'anar-se'n a sopar! Com transcorre el temps de presa, quan estàs a gust fent la xerradeta!    
RÒBUR: La meva dona em tira al carrer per enèsim colp. Això sí, d'una manera quàntica.
VÀTHEK: Bo, xicot, demà seguirem amb les nostres converses. Que vosté sope a gust, que no tingui cap problema amb la seva muller, i que dormi com un arcàngel.
RÒBUR: El mateix et desitge. Que vosté ho passi bé, la resta del dia. O somie bells somnis científics i de Ciència Ficció.
      VÀTHEK: Això et correspon a tu, que inventares el gènere...


Doble Perspectiva.



               Espills.
(UNA PARÀBOLA,
O UNA HIPÈRBOLE.
O UNA MALA HUMORADA).


       Arribaria l’hora de tornar a casa i la cosa tindria – o hauria de tindre – una gràcia infinita per la senzilla raó de què Josep Vicent no hauria previst un retorn com aquest que ni seria retorn ni seria res de res i tan de bo s’hagués quedat còmoda-ment a casa eixe dia agitat al costat de la seva muller ja que així actuant hauria eludit molts i grans problemes – massa, per al seu gust – però tot i això fou indefugible el seu destí doncs allò fet, fet està ja que d’aqueixa forma i manera en acabar la seva intensiva i intensa jornada laboral agafaria el tren de les 14:56 – hauria tingut sort avui car tot anà a la perfecció i sortí una bona estona abans del que és habitual – direcció a La Ciutat Oriental de Bairén essent el trajecte d’una normalitat absoluta malgrat que res anunciaria el desenllaç pòstum de tota l’aventura suposat que ell s’estaria l’hora escàs-sa que dura usualment l’itinerari ferroviari llegint i somiant per bé que només es donaria un únic incident digne d’esmentar i que incumbia al fet paradigmàtic de què a l’estació anterior – la darrera si no es compta la de Bairén – tota la gent se n‘abaixaria del tren i Josep Vicent es quedaria tot solitari ell tot això suposant que el Conductor – el seu xofer particular que deia ell – encara estaria a la cabina per a portar el tren al Final de Trajecte tal qual així és en definitiva però un calfred recorregué l’espina dorsal del nostre heroi i tot això fou l’únic avís previ de tot el que anava a succeir-li acte seguit, quelcom d’inimaginable i mai no imaginat, així que el tren partiria de l’estació de X. rumb directe a La Ciutat Oriental arribant sense cap mena de contratemps i sense que el nostre amic sentís cap ni una estranya sensació intuïtiva si s’exceptua que en penetrar al túnel de Bairén una percepció d’irrealitat paranoide envaí la seva ment i el seu cos percebí unes vibracions estranyes que semblaven no sorgir de ningun punt de perspectiva definitiu sinó més bé semblarien irradiar de tots i de cadascun dels punts infinitesimals del temps i de l’espai però tot i això acaba-ria aterrant a l’estació d’una manera suau i maternal alhora que en sortir del túnel aquella sensació desficiosa desaparegué fulminant i sí, està a l’Estació de la Ciutat Oriental de Bairén, una Estació soterrània decorada a la oriental, l’Estació que sempre ha recordat tal qual essent ell l’única persona que s’abaixaria del vagó, cosa la qual li semblà quelcom d’insòlit i extraordinari alhora que força improbable però transportat per una mòrbida curiositat s’apuntalaria a la finestra de la cabina del conductor i a dintre no hi era ningú però en adonar-se del detall es preguntà i es meravellà de fins a quin punt hauria arribat ja la tecnologia, que els trens ja ni necessitaven d’un conductor suposat que serien totalment automàtics i així, considerant això, caminaria fins l’entrada – o la sortida ja que tot és relatiu com ja sabeu – per tal d’eixir de l’estació però al lliscar la seva vista per la paret els seus ulls anaren a raure al cartell on s’anunciava el nom de l’estació, BAIRÉN, i també SORTIDA i CAP A BALANSIYA, i se n’adonaria que estan escrits a l’inrevés, d’una forma especular, com vistos a través d’un mirall meravellant-se en gran manera alhora que es preguntaria què cony ha succeït doncs això no està gens bé ja que aquesta matinada tot estava al seu lloc habitual i el fet que els rètols de l’estació estiguessin grafiats a l’inrevés denota una irregula-ritat sense precedents però que, tot i això, no significa res de res i d’eixa manera sortí de l’edifici i començà a anar cap a casa mirant-se tots els rètols que anava trobant i tots eren grafiats a l’inrevés com esguardats a través d’un espill mentre que a l’atmosfera surava una sensació tan subliminal que ben bé podria ésser que eixa sensació no existís en la pràctica, que tot fossin manies d’ell i en conseqüència intentà oblidar-se de les seves percepcions subliminals que anava sentint sense aconseguir-ho definitivament malgrat que al final les tindria totes sota control i per tant intentaria no pensar i no analitzar la realitat que anava rebent per bé que a nivell inconscient la seva ment reactiva anava carregant informació i què rara veig la gent, pensa-ria, hi era en els individus quelcom que no acabava de quadrar de cap de les maneres tot i que tot està al seu lloc ja que la gent és el tipus de gent que normalment sol trobar-se dia a dia quan, per exemple, torna a casa, fins i tot s’ha creuat amb gent ben coneguda, incloent-hi parents de tot grau com ara a sa tia Mari Creu a la qual gent ha saludat i fins i tot ha parlat amb algú que altre, i en conjunt res no hi ha que indiqués alguna anormalitat ni individual ni col·lectiva, però hi existeix quelcom de subliminal en cadascun dels individus i a l’ambient i a l’aura que els envolta que fa que tot adquireixi un caire lleugerament diferent a l’habitual però que a la definitiva no es tracta de res de concloent però que sí, alguna cosa hi ha, i en preguntar-se quina mena de persona trobarà a casa quan hi arribi s’esborronà força ja que sí, la seva muller, Fada, té unes característiques tan definides i definitives que és una d’eixes persones irrepetibles que irradien una molt forta personalitat i en conseqüència preguntant-se si trobarà a llur muller incòlume o bé serà una persona ben diferent acabaria per arribar a casa i en obrir i cridar Fada, que hi ets a casa, Fada com el que no vol la cosa i Fada no contestaria car la casa és buida i no sabria mai si la casa hauria estat sempre buida perquè per no se sap quina regla de tres ara no hi és casat o és que Fada ha sortit i vindrà aviat així que en conseqüència se’n pujaria al terrat sense saber per què suposat que una força lleu i no conscient ni conscienciada l’empenyé a anar a dalt de l’edifici i allà es quedaria bocabadat en veure la Serra de La Safor ja que hauria estat esculpida seguin el model del temple egipci d’Abu Simbel construït pel faraó Ramsés II i així que encara a aquesta distància es podia veure tot un seguit d’estàtues ciclòpies i una porta de proporcions megalítiques i d’altres detalls, tot seguint un model més bé expressionista ans que gòtic malgrat tindre quelcom també i a conseqüència de tot açò es quedà estupefacte i la sorpresa fou majúscula després que contemplà tota aquella meravella doncs la resta de les coses passaria a un segon terme fent-se el ferm propòsit d’anar a contemplar in situ aquell temple que és la Serra de la Safor així que conseqüentment tornà a obrir la porta per tal de sortir del terrat i anar-se’n escales avall al carrer per tal de dirigir-se a la Serra però tornant a ser presa directa d’una enèsima sorpresa car estava a vuit pisos d’altura i en transposar la porta de la terrassa es veié enmig del carrer pensant que què cony succeeix car ací la part més alta de la Ciutat està al mateix nivell que la més baixa però tot això es quedà en eixa lleu consideració car emprengué la marxa cercant el seu vehicle però a qui va a trobar-se sinó a la seva muller que inquireix sobre on va i on es dirigeix a aquestes hores que ja està bé de fer l’imbècil doncs porta una bona estona cercant-lo i que on s’havia ficat, que ella espera i espera a l’estació suposat que així haurien quedat però ell no es deixa aclaparar i fent un acte de valentia suprema li amolla una filípica impressionant que gairebé la fa plorar i acte seguit li exigeix que l’acompanyi, ella condueix i ell l’indi-carà on i com i perquè, en conseqüència la dona es deixa assetjar, cosa la qual a ell el deixa estupefacte car la dona posseeix un caràcter ben fort però ací és un mans corder cosa la qual no acaba de quadrar-li encara que deixa de costat consideracions inoportunes i mentre fan el trajecte ell va explicant-li la seva experiència de les darreres dues hores que ella no acaba d’assimilar però que accepta en totes les seves conseqüències mentre condueix, però quan arriben a la gran porta esculpida directament a la muntanya deixen el cotxe ben tancat i afermat al parc i ambdós entren primer ell al davant i ella seguint-lo a dues passes i mitja estant el vestíbul molt ben il·luminat mentre que grans gravats de característiques expressionistes tapen les parets i mentre ell s’ho va mirant tot travessen el hall fins el passadís que tenen enfront, passadís també ben il·luminat per potentíssims focus de llum ubicats al sostre a l’encreuament dels arcs de creueria a cada quatre metres essent un passadís que va endinsant-se a les profunditats de la mare terra i quan les forces tel·lúriques han acabat de cerclar el gran monument que era aquella preternatural sala de proporcions més que ciclòpies un sentit d’irrealitat senyorejà per tot arreu tal que a la ment de Josep Vicent es formà una imatge d’alta definició del que anava a succeir a curt i a llarg termini que és una imatge que no és altra cosa que un record del futur i com que el grup escultural ubicat a l’endemig de la gran sala els impossibilitaria el veure la part diametralment oposada d’aquella saleta d'estar Josep Vicent i Fada anirien a cercar quins misteris s’oculten darrere d’aquella suprema estàtua i en dansar al compàs de la música pentatonal que sembla sortir de cadascun dels porus de temps se’ls acosta un ésser que incomprensiblement no deuria ni de tindre una existència veritable però que allà a seu davant està doncs es tracta del mateix Josep Vicent que li diu que ell és Vicent Josep, l’únic i veritable, que és aquell que tothom està esperant, alhora que li allarga la mà, és la forma i manera que tenim tots de saludar-nos, tanmateix quan ambdós encaixen comencen a brillar en un esclat d’energia que comença d’una forma somorta i acaben en un retruny lluminós d’energia pura i dura tal que és impossible esguardar-los directament i en conseqüència Josep Vicent i Vicent Josep són convertits en energia pura fusionant-se en un únic ésser de característiques més que naturals alhora que una veu de la qual ningú pot esperar ni suposar ninguna cosa i que surt prèviament de tots i de ningun put de l’espai-temps explica que un nou ésser ha segut creat i que ha estat recreant-se des del principi i des de la fi de tot el Temps i a banda d’ell res no pot existir enlloc per tant dos universos paral·lels han estat eliminats...





Rapsòdia En Blau.


La Maledicció.

Si visquéssim a l’antic Israel diríem que la meva dona i jo patim una maledicció divina. Però eixe no és el cas. Som a l’any 6.016, a la mateixa Terra, una Terra que ja ha colonitzat tot el Sistema Solar i ja ha començat a despatxar naus no tripulades al Sistema Binari del Centaure.
La maledicció consisteix en que no tenim fills.
La meva senyora i jo ja tenim una edat respectable. Tan la meva senyora i jo acaben de fer tot just els cinquanta nou anys car, per un d’eixos casuals de la vida, naixeríem el mateix dia del mateix mes del mateix any, i a la mateixa hora – açò darrer poc més o menys, amb una diferència de minuts – de pares i mares diferents, és clar. Diem que som germans bessons – sense ser-ho realment, per suposat –, i malgrat els trenta un anys de casats i la nostra edat no hem tingut descendència.
Però ja he patit jo temps de discórrer quin serà el meu regal de natalici per al pròxim 29 de febrer d’enguany – ja que, curiosament, ambdós naixérem en any bis, que diem –, però no sé com s’ho prendrà ella, desitjo que bé, car està molt il·lusionada en el fet de tindre descendència.
El regal que penso fer-li és una Androide Biomecànica Paridora.
Vull fer-me unes consideracions sense cap mena de transcendència. Els androides són definits a vegades com Persones Sintètiques, o com a Persones No Orgàniques. D’altres els anomenen Replicants. Ara bé: qualsevol mena de Robot – aquesta paraula prevé del txec robota, amb l’etimologia de treball forçat, servitud o esclavitud, i per tant són això que els defineix: serfs o esclaus mecànics –, tingui el caire que tingui segons la seva funcionalitat, tan sols són això, màquines, en molts casos màquines força moltíssim sofisticades. El cas dels Robots Androides Biomecànics – com ara el Robot Paridor que he adquirit per a la meva senyora – no és diferent als dels altres Robots. Però la debilitat de la psique humana actua en conseqüència amb ella mateixa: els Robots Androides Biomecànics posseeixen un caire massa humà, i tenen un cervell electrònic que imita tant a la perfecció la ment humana que ens deixem enredar per les aparences.
Arribà, per fi, el 29 de febrer tan desitjat. Estem dinant Giselle – ja que així s’anomena la meva senyora – al menjador, més a soles que una de dos. Se n’hem retardat una mica; coses de la feina, ja sabeu. I a les 04:16 de la tarda, en haver acabat ja els postres, li dic: «Per cert, que no se m’ha oblidat: feliç natalici, Giselle.» «Oh!, gràcies per recordar-te’n. Feliç natalici a tu també.» I ens donem un bon i apassionat bes a la boca – si hi ha res que no hem perdut és la passió l’un per l’altra –. I acte seguit ella em diu: «No he comprat res per a tu... Ho sento...» «Però jo si que t’he comprat una cosa.» M’aixeco de la cadira i, traient el cap pel llindar del menjador, exclamo: «Ja hi pots vindre, Electra!» «Electra? Qui és Electra?» I encara no hauria acabat de fer la pregunta quan l’androide aparegué pel llindar i hi entrà al menjador: «Benvolguda Giselle: Et presento el darrer model d’Androide Paridora. És el millor regal que podria fer-te, ... crec.» «Però Daniel, no deuries d’haver-te destorbat. Açò et deu d’haver costat una pasta!» «No tant com et penses. A més a més, qualsevol cosa és poca per a fer-te feliç...»
Estaríem una bona estona elucubrant al voltant d’ Electra i de tot quan això pressuposava. Li llegiria les instruccions – qualsevol aparell porta el seu llibre d’instruccions, i la seva garantia, en aquest cas per cent cinquanta anys – i els drets i obligacions de l’usuari respecte al Robot Androide Biomecànic que l’Estat ha establert per a aquests casos. I al sant demà ens n’anàrem tots tres al Banc d’Òvuls i Esperma. Allà agafaren els metges especialistes una mostra dels òvuls de Giselle i del meu esperma, amb el seu Certificat que deia que aquelles mostres eren autèntiques mostres dels nostres òvuls i esperma. Feren una inseminació in vitro i elegiren la més viable i perfecta (¿?), i a l’acte introduïren l’òvul ja fecundat a la matriu d’ Electra.
I d’aquesta forma i manera l’Androide Biome-cànica quedà embarassada amb un fill de Giselle i meu. Realment fou millor, car d’eixa primera sessió va eixir una bessonada. Es tractà de bessons idèntic, dos xiquets sans i intel·ligents. Tornaríem a fer el mateix dos anys després, i també fou una bessonada. Dues xiques bessones idèntiques, en aquest cas. Dues xicotes també intel·ligents i sanes. No estava poc contenta, la meva dona! La veritat és que tinguérem molta sort, amb els nostres fills.
I amb Electra també.
No tan sols es dedicà a parir els nostres fills: també va tindre cura d’ells. En tots els sentits. Fou com una segona mare, i com un segon pare, tot alhora, per als nostres quatre nens.
Hi ha diverses versions del model Electra 666, però la que hi adquirí jo per a Giselle, la darrera adaptació de totes, la més completa, exacta i precisa. Està construïda en carbono, i no en silici, com les versions més antigues. Tot el seu cos reprodueix les principals funcions del cos humà, sobretot en allò que es refereix a la matriu. Reprodueix, imita, però no còpia literalment. El seu cervell electrònic és una esfera en la qual els microxips han estat encastats i entrellaçats els uns amb els altres i tots entre tots de tal manera que gairebé és una imitació quasi perfecta del cervell humà. L’ha programat amb tots els més avançats programes informàtics – els més avantguardistes de tots – que la fan actuar com un ésser humà normal i corrent, imitant la personalitat i la psique d’un individu qualsevol car fan actuar els microxips com si fossin neurones sense ser-ho, però alhora han deixat molt d’espai al Cervell Electrònic per a que l’Androide Biomecànica pugui emmagatze-mar grans quantitats d’informació, amb el conse-güent programa per a que l’Androide tiri mà a aquesta informació per a poder usar-la a l’instant oportú: així l’Androide pot aprendre mitjançant assaig, experimentació i causa i efecte.
Electra és el Robot perfecte: és la perfecta mare, la perfecta criada, la perfecta amiga, la perfecta directora espiritual amb la qual en un moment determinat et pots confessar-te a ella i sempre, sempre, et dona el consell oportú per al moment oportú...
Sí, massa perfecta, massa...
La meva senyora està molt satisfeta amb ella. Jo també, és clar. Els nostres fills, tots quatre, anaren creixent, i Electra tenia cura de tots. Quant algun d’ells queia malalt ella sempre hi era, incansable, inexhaurible, fins que la criatura es ficava bona. Però estava amb un segur segon terme: mai no usurpà el paper de mare o de pare de Giselle i meu. Per a les quatre creatures Giselle i Daniel sempre son i seran papà i mamà, i Electra l’Androide Biomecànica que, sempre a un nivell subliminal, donava bon compte de la seva criança. Els fills cresqueren, i anaren a la Universitat. Cadascun d’ell triaria una carrera diferent. La menuda sempre deia que quan fos major seria artista, i en conseqüència seguí la carrera de Fines Arts. El major seguí la carrera de ciències físiques, i arribaria a especialitzar-se en Física Quàn-tica. Ara és un dels grans teòrics d’aquesta branca del saber. I així tots els nostres fills. Acabarien la Universitat, i ben aviat trobaren feina cadascun en el seu camp, i així volaren de casa, car cadascun d’ells s’establiria en una ciutat diferent. I així fos com Giselle i jo ens quedàrem tot sols: teníem tota la casa per a nosaltres, com abans de comprar Electra. I la casa es veia ben buida, i ben silent, ara. Complex de la Gallina Lloca. Això és el que sentíem Giselle i jo. Però és clar, ara teníem Electra, que d’una manera o d’altra passaria a ésser una companya inestimable i inexhaurible.
Ja he dit que Electra era, i és, una companya i una amiga inavaluable. Massa i tot, he dit. Perquè és molt més que tot això...
... Car és també una amant excepcional.
Abans que res dec de fer una molt xicoteta observació. Es tracta d’una obvietat. Sabeu, perquè és cosa de tots els dies, que la Ciència Mèdica – i la Tecnologia, és clar – ha aixecat el nivell i la qualitat de vida fins paràmetres mai no imaginats, i les nostres expectatives de vida estan ara en cent noranta cinc anys. I això és poc en comparança al que, en realitat, deuria d’ésser. Però si fem una comparança amb el nivell de vida de principis del segle XXI tenim que les expectatives de vida d’aquell aleshores estaven en una mitjana de setanta cinc o vuitanta anys de vida. Comparat amb el nostre mediana de 195 anys, una persona, ara als noranta cinc anys encara és jove i pot portar una vida sexual sana. Açò podria semblar que està en contradicció amb allò que he dit de la maledicció, però és clar, hi estava parlant amb paràboles.
Dit açò dec de continuar: un dia d’entre tots els dies vaig tornar a casa. No és necessari, per tal de comprendre la història que estic esforçant-me en narrar, explicar d’on venia jo. Tan sols vaig arribar a casa, i això és suficient. Però per a que no hi hagin malentesos diré que no venia d’una aventura extra marital; no he tingut mai necessitat de cercar fora de casa allò que ja tenia a dintre. «Giselle, que ja estic a casa!» vaig cridar, amb alegria i amb un optimisme desbordant, «i porte novetats molt bones i molt però que molt suculentes, per a tu!» He romàs una estona cercant contestació de la meva dona, però l’única cosa que em contestà fou un dens silenci. «Giselle, que estàs a casa?» tornà a cridar. Una bona estona més, i ni tan sols el silenci repetí el meu eco. «Electra ¿que la meva dona està a casa?» i ni tan sols Electra contestà als meus requeriments. Res, que deuen d’haver sortit un moment, ambdues, vaig pensar; s’han fet molt bones amigues, sí senyor. Així que em dirigeixo a l’interior de la casa, a la nostra habitació. Tinc ganes de donar-me una bona dutxa i posar-me còmode. I en obrir la porta de la nostra estança em veig, tot sorprès i tot espantat, que Giselle i Electra s’hi estan a sobre el llit de matrimoni, ambdues totes nues, fent l’amor – l’acte sexual, com ho vulgueu ben dir – a cent per hora, d’una forma exultant i exaltada i exhortant-se una a l’altra a donar-li més ritme i harmonia a la cosa. En obrir jo la porta intempestiva i sorprenentment s’endugueren un ensurt majúscul, i Electra es quedaria palplantada però ben agenollada damunt del llaç de cara a mi amb tot el seu esplendor i majestat, mostrant quelcom que mai no esperava trobar en una persona normal... Sí, Electra resultà ésser molt més que la perfecta mare i la perfecta amiga i confident: també és la perfecta i precisa amant, exacta com un mecanisme de rellotgeria de gran precisió. Normalment el seu atribut el tenia ben ocult a dintre del seu cos artificial, i quan la circumstància així o requeria, els seus mecanismes interns l’extreien. Es tracta, en dues paraules, d’una Androide Andrògina. I aquell ésser impossible estava fent-li l’amor a la meva dona des de ves-te’n tu a saber quan.
Sí que han sabut crear el modelet a la perfecció, els seus dissenyadors, sí senyor!












      La narració següent l'escrigué farà quatre o cinc setmanes. No és molt bona, per cert. O jo la considere de pèssima qualitat. Però si apareix ací és per a que pugueu comparar-la amb l'anterior, escripta si fa no fa tres o quatre anys. He evolucionat? He involucionat? O m'he quedat estancat en un estil anquilosat? No tinc ni idea. Però potser son un botó - o dos - de mostra de la meva narrativa. Comenteu, i doneu-me la vostra opinió...
      O millor deixeu-ho estar... si no teniu que fer crítica constructiva. 
            Ah!, per cert: les il·lustracions han estat extretes de LA VIQUIPÈDIA.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada